ON EM DUGUI EL VENT...

Com la boira, que desfà paisatges, el meu cap està borrós, confós, perdut en la blanca espessor de l'aire...

I si, per un joc de mans, hi hagués un gir del destí?
I si en despertar, tots els somnis s'haguessin convertit en realitat?
I si aquell horitzó que s'observa al fons del mar, ens portés cap a alguna banda?
Sempre és el mateix... Buscar preguntes i inventar respostes, sense que arribin mai a un consens.

Deixar-ho tot i anar cap a algun lloc, només coneixent el punt de partida... Sense cap direcció establerta, sense cap trajectòria concreta, guiant-te només pel Sol i les estrelles, deixant-te endur pel vent...
Sona difícil, però temptador i reconfortant a la vegada.

És per això que aniré cap on el meu cor crida.
Aniré cap on el meus peus em portin.
Aniré allà on les muntanyes acaricien els núvols.
Aniré on la lluna i les estrelles es fonen amb l'aigua, i s'amaguen.

Aniré, on em dugui el vent...

SOTA UNA ESTRELLA - SOPA DE CABRA

SOMNIS D'UNA NIT D'ESTIU...

És de nit. La casa respira un silenci trencador, dolorós... I jo em poso a pensar, a escriure. Somio... somio i encara ho faig desperta.

Com Sheakspeare va reflectir en el títol d'una de les seves obres, l'estiu és temps de somnis. També d'ilusions, d'impossibles que es fan realitat en un món paral·lel en el que vivim, irreal. I la nit? La nit és temps de reflexió, de por, de dubte,...

Aquesta és una d'elles. Una nit d'estiu que vol allargar les hores i donar 1000 voltes a tot. Una nit que desitja parar el temps. Una nit, que és l'elixir perfecte per retrobar-se...

Durant aquests llargs dies, he estat somiant...

Cada dia em desperto pensant si els milers de projectes que tinc en ment aconseguiran dur-se a terme. Cada dia em pregunto si, en un futur, podré arribar allà on sempre he estat desitjant. Cada dia, quan sona el despertador, me n'adono de la realitat...

Però somio... segueixo somiant per no trencar la ilusió i l'esperança d'una vida que m'ompli, que m'enriqueixi i que em faci feliç. Què seria de la vida sense somnis? Què faríem si ningú somiés?

No deixem de somiar. Encara no. Encara no és l'hora de despertar-se...

"que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son"
(Calderón de la Barca)

EL BUSCADOR

Una reflexió interessant a través d'un conte magnífic que tots, alguna vegada, hauríem de llegir.


"Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador. Un buscador es alguien que busca. No necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco es alguien que sabe lo que está buscando. Es simplemente para quien su vida es una búsqueda.

Un día un buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Él había aprendido a hacer caso riguroso a esas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió.
Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó Kammir, a lo lejos. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadoras. La rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada… Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar. De pronto sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.



Dejó que sus ojos, que eran los de un buscador, mirasen a su alrededor. Quizá por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción … "Abedul Tare, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días". Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra. Era una lápida. Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar…
Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado, también tenía una inscripción, se acercó a leerla decía "Llamar Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas". El buscador se sintió terrible ente conmocionado. Este hermoso lugar, era un cementerio y, cada piedra, una lápida. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto. Pero lo que lo contactó con el espanto, fue comprobar que, el que más tiempo había vivido, apenas sobrepasaba 11 años.

Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar. El cuidador del cementerio pasaba por ahí y se acercó. Lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar. -No ningún familiar - dijo el buscador - ¿Qué pasa con este pueblo?, ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo ha obligado a construir un cementerio de chicos?.
El anciano sonrió y dijo: -Puede usted serenarse, no hay tal maldición, lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré: cuando un joven cumple 15 años, sus padres le regalan una libreta, como esta que tengo aquí, colgando del cuello, y es tradición entre nosotros que, a partir de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella: a la izquierda que fu lo disfrutado…, a la derecha, cuanto tiempo duró ese gozo. ¿ Conoció a su novia y se enamoró de ella? ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?…¿Una semana?, dos?, ¿tres semanas y media?… Y después… la emoción del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿El minuto y medio del beso?, ¿Dos días?, ¿Una semana? … ¿y el embarazo o el nacimiento del primer hijo? …, ¿y el casamiento de los amigos…?, ¿y el viaje más deseado…?, ¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano…?¿Cuánto duró el disfrutar de estas situaciones?… ¿horas?, ¿días?… Así vamos anotando en la libreta cada momento, cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba. Porque ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido".

El Buscador, de Jorge Bucay

LA VIDA ÉS...

La vida és una malaltia mortal de transmissió sexual. Hi ha moltes malalties, però sense aquesta, no en pots tenir cap més.

La vida són petits grans moments. Fragments de felicitat que construeixen un camí. Un camí en el qual podem trobar, des de les flors més belles, fins als rocs més rugosos i punxeguts.

La vida és una cursa d'obstacles que cal superar per poder creuar la meta i poder sentir que has aconseguit el que t'havies proposat.

La vida és despertar-me cada dia, anar a treballar, estudiar, trobar-me amb algú i xerrar una estona, estar amb la gent que m'envolta, estar amb mi,... És trobar en cada dia els petits detalls que el fan diferent de la resta.

La vida és un grapat de sentiments, un munt de relacions, vivències, acció. És plorar, riure, sorprende's, emocionar-se, decepcionar-se,...

La via és com un rellotge que no s'atura. El temps passa i la vida avança. De vegades volem aturar-la per un moment, però no podem. Si es para, ho fa per sempre... I a la vida no li podem posar piles noves. S'acaba i prou.

La vida és un regal que no hem escollit nosaltres, que ens pot agradar més o menys i, per tant, podem fer-ne l'ús que creguem més convenient. Cadascú percep el regal d'una manera diferent. Podem pensar que no serveix per res, ja que fem el que fem, ja sabem com acabarà; però també podem pensar en aprofitar al màxim l'oportunitat que ens han regalat, sense la incertesa de no saber el final.

La vida és un procés. Un procés que, per conèixer-lo, l'has de viure. És tot el que ens succeeix a cadascun de nosaltres.


La vida és un llarg somni del qual mai vols despertar. Un somni que, de vegades, es transforma en malson. Però tot i així, normalment acaba sent un somni de final feliç, com en les pel·lícules...



La vida és com un pastís. Cal saber posar els ingredients en la seva mida, per obtenir un resultat dolç... si t'equivoques en les mesures o et deixes algun element, l'invent pot sortir-te un pèl amarg! Però, a base de repetir la recepta, en vas aprenent a fer...


La vida és el pas que hem de fer, abans de morir.

SENSE PARAULES...

Un dia: diumenge.
Una ciutat: Ripollet.
Uns infants: Els del Martinet.
Un munt de sensacions. Totes, positives.

Jocs per tot arreu, laberints amb tresors ocults, ràdio en directe al carrer, platges paradisíaques enmig del ciment, caixes plenes de màgia i de vida, un vent vestit de colors, ...
I tot, creat per ells/es.

I és que és ben bé que, quan deixem que els nanos facin les coses amb absoluta llibertat, la imaginació i la creativitat que poseeixen aconsegueixen transformar tot un món...

6 FRAGMENTS DE FELICITAT I EMOCIÓ...

De vegades, és imprescindible apartar els llibres per ensenyar altres coses que són tant, o més importants que aprendre's de memòria les taules de multiplicar. Cal ensenyar a ser feliç, a aprofitar la vida i gaudir d'ella en tot moment. Cal ensenyar a compartir amb els altres i intercanviar sentiments i emocions. Penjo aquest documental del canal 33 que justament tracta d'això: una escola japonesa on el professor ensenya als seus alumnes de primària a ser feliç i tenir empatia pels altres.

A continuació, 6 fragments de felicitat i emoció...

"PENSANT EN ELS ALTRES"

AMB UNA MIRADA...

Tinc 20 anys. Pocs anys de vida encara comparant amb tots els que encara em queden per gaudir...!!! Tot i així, he tingut temps i oportunitats de sobres per observar i veure milers de mirades. Cada una d'elles ha estat molt diferent de les altres. Cadascuna especial. I és que una mirada diu moltes coses sense necessitat d'utilitzar les paraules.

Hi ha mirades d'amor, mirades d'odi (d'aquelles que maten...), mirades de preocupació, mirades de sorpresa, mirades de por,. mirades innocents, mirades d'il·lusió, mirades... no acabaríem mai de nombrar-les!

Els nostres ulls reflexen la nostra manera de veure les coses, de pensar, els nostres sentiments. Amb una sola mirada, encara que vagi acompanyada d'un silenci, es poden dir infinites coses. Només cal saber interpretar-les. Això és el que li falta a molta gent, saber interpretar, observar. Extraure d'aquella expressió de la cara tota la informació que ens aporta la mirada... Fixem-nos-hi més, parem atenció i siguem capaços de "deixifrar" el que diuen els nostres ulls, aquesta porta cap al nostre cervell. És fàcil, només cal observar...!!!

Us deixo amb una mirada que va donar la volta al món fa uns quants anys, segur que la recordareu!

"Qui no comprén una mirada,

tampoc serà capaç de comprendre una llarga explicació"

(proverbi àrab)

L'EFECTE PAPALLONA

"Diuen que el simple moviment de les ales d'una papallona

pot provocar un huracà a l'altre punta del món"

Tota acció en aquest món deixa la seva marca. Cada paraula, cada gest, cada mirada,... Encara que no ens n'adonem, cada acció que hem fet ens afecta d'alguna manera (a nosaltres mateixos o a la resta de gent que ens envolta). Qualsevol cosa. Fins al mínim detall, la més petita tonteria. A l'instant o en un futur (proper o llunyà). Però sempre i indiscutiblement, tota acció té les seves conseqüències... siguin bones o dolentes, però n'hi ha.

JO VULL SER...

Avui no faig més que pensar i recordar que somiava (i segueixo somiant) tants futurs per mi...!!!

Volia ser egiptòloga i durant un temps vaig buscar i rebuscar tota mena d'informació sobre aquesta civilització. Fins i tot vaig intentar aprendre a llegir els jeroglífics (coses bàsiques vaig aprendre, sí... tot i que no me'n recordo gaire!).

Volia ser metge i per això em mirava totes aquelles sèries de televisió i pel·lícules d'hospitals, imaginant-me allà dins, diagnosticant i operant, salvant vides.

Volia treballar per una ONG i estar a l'Àfrica, movent fitxa i ajudant en un camp de refugiats, fent escoles i construint un futur per a molts, oferint-los una 2a oportunitat.

Volia ser periodista i vaig escriure sense parar tota mena de coses per la revista de l'institut (sobretot en clau d'humor, però també alguna cosa més seria...). Fins i tot vaig fer un blog per recomanació d'un treballador de TV3 i hi vaig penjar tot el que anava escrivint (fa uns anys...ara ja no hi és aquest blog).

Volia dedicar-me a la política i canviar el món. No caure en l'engany d'aconseguir la cadira i quedar-me a la poltrona corrompuda pel poder i els diners.

Volia ser guionista i vaig aconseguir que es representés un dels meus monòlegs al teatre "La Sala" de Rubí en uns tallers d'extraescolars juvenils (teatre als instituts).

Volia ser cineasta, dirigir les meves pròpies pel·lícules, transmetre la meva manera de veure el món, i vaig estar mirant moltíssimes escoles de cinema i fent càlculs per poder-me-les pagar.

Volia... volia fer tantes coses...

Alguns d'aquests futurs que he somiat al llarg de la meva vida encara estan presents a la seva manera. "Estan en coma", perquè al final s'ha destapat el meu camí, però encara no els he enterrat...

He triat educar (bé, he triat... diguem que "m'hi ha portat l'atzar", però ara sóc dins aquest immens i increible món), ensenyar tot el que sé a altres éssers humans. Éssers humans que potser no aixequen 5 pams de terra, però que tenen curiositat per tot allò que els envolta i volen saber-ho tot. D'alguna manera, les seves inquietuds són les meves inquietuds, i viceversa... Per això, quan es facin grans i triïn el seu camí com ho he hagut de fer jo, veuré en ells tot el que em vaig proposar un dia. Ells seran futurs egiptòlegs, metges, periodistes, polítics, guinistes, cineastes,... ells, seran el fruit del meu esforç i dedicació. I m'alegraré de tornar-los a veure algun dia a la tele o als diaris o al carrer o a on sigui, i poder dir/pensar tota feliç: Jo he contibuit a fer-te com ets. Tu ets una part de mi, i jo sóc una part de tu. Els dos hem après l'un de l'altre. I això és el més maco del món... Ensenyar a ser qualsevol cosa que es vulgui ser. Ensenyar a creure en un mateix. Ensenyar que tot és possible. Ensenyar, al cap i a la fi...

Ara veig els més petits somiant en diversos futurs cada segon que passa, com vaig fer jo, i encara em fa recordar més del que recordava. L'únic que puc fer és retornar-los un somriure i donar-los un cop d'esperança. Fer que aquests somnis es facin realitat per uns instants i fer-los entendre i creure que tot és possible i que arribaran allà on vulguin si treballen per aconseguir-ho.

Sento nostàlgia d'aquells anys, d'aquells somnis...

PENSAMENTS DE GOTES D'AIGUA

M'agrada mirar per la finestra. Per qualsevol finestra. Miro per la finestra de l'habitació, per la finestra del tren, per la finestra de la classe,... M'agrada observar tot el que passa al meu voltant. Em fixo amb la gent i m'imagino com deu ser la seva vida. Em fixo en els paissatges i m'imagino com havia estat allò fa segles o com serà d'aquí molt anys. Miro i observo cada moviment i cada racó que està a l'abast de la meva vista. El meu cap no deixa d'imaginar, fent la seva millor feina, creant altres realitats lluny de la meva, entre els rajos de Sol que m'escalfen la pell a través del vidre, a mesura que van passant els minuts...

Però els dies de pluja són diferents. Tot està tranquil a l'exterior, i només les fulles es belluguen pel vent, que se les emporta... En els dies de pluja no és la imaginació la que t'acompanya en aquesta estona d'observació, sinó els teus pensaments. Les grans idees, les reflexions més inesperades, els records que feia temps que no sortien. Els dies de pluja, quan mires per la finestra, et veus a tu. I no només és el reflex físic de la teva persona al vidre, sinó que també és el teu reflex propi, el teu "jo" que ningú més veu. És en els dies de pluja que el teu cap aprofita per ordenar una mica els seus calaixos i posar cada cosa al seu lloc.

Plou, i el meu cap no para de donar 1.000 voltes a molts aspectes de la meva vida. A alguns els troba solucions. A altres, simplement els ajorna el seu torn. Tinc el cap que em pesa de tant que l'he fet servir aquests dies, però segueixo insistint, m'agrada mirar per la finestra, i encara més quan plou.

VÍDEO: SINGIN' IN THE RAIN

DIA MUNDIAL DE L'ALZHEIMER

Suposo que avui publico aquesta entrada perquè el tema em toca d'aprop... Vull dedicar la meva actualització a tota la gent gran de Catalunya (i videntment, també a la de la resta del món) que pateix aquesta malaltia. A totes aquelles persones que les envolten i fan el possible per fer-la una mica més suportable durant la seva evolució i, també, a tots els metges i investigadors que treballen per combatre-la!

Acompanyo aquesta entrada amb una cançó que he trobat adequada per l'ocasió. Avui, dia mundial de l'alzheimer, un homenatge a la "Gent gran", aquells que ho han fet tot per nosaltres i que tantes coses ens han ensenyat, amb paciència i dedicació. Per vosaltres, aquest vídeo:

GENT GRAN - ELS PETS




Asseguda al costat d´un llit estrany
Ella es mira
D´una capsa cansada de guardar
Fotografies
Les mirades d´uns nens que riuen, ben aferrats
A una dona amb la fesomia que de seguir li és familiar.

Cap al tard quan baix van arribant
Les visites
Ella posa la ràdio forta i fa
Com qui té amigues.
El fill gran la trucaba, però ara ella no hi sent;
La petita amb tanta canalla no té temps.

Gent gran,
Procura no fer nosa,
Tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per nadal
Reuma i soledat
Com cada any.

Amoïnada perquè no troba enlloc
Les sabatilles
Pensa que necessita més petons
I menys pastilles.
En veu alta recorda coses i parla amb ell
Que l´escolta des de la vall del riu vermell.

Gent gran,
Procura no fer nosa,
Tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per nadal
Reuma i soledat
Com cada any

I per acabar, un power point que m'acaben d'enviar. Aquest cop, dirigit als fills d'aquestes maravelloses i esplèndides persones, la "Gent gran".

LA IMATGE DE LA SORT

És una reflexió interessant de la vida, un punt de vista que comparteixo en gran part. Però deixant de banda això, crec que la imatge està molt ben trobada (genialment trobada). De fet, crec que és una de les millors escenes que he vist mai en una pel·lícula. Sempre m'ha captivat aquest moment, aquests pocs segons que expliquen que la vida és pura sort. Des que la pilota travessa per primer cop la pantalla fins que la imatge queda congelada i es fa el fos... a més a més, trobo que la música també contribueix a aquesta captivació. Durant mig minut la pantalla t' "abdueix" i fa que t'enganxis des d'un principi a una pel·lícula que, a opinió personal, és una obra mestra. Us la recomano!!! (Match Point, de Woody Allen)

ARRIBEN LES VACANCES

Arriba l'estiu i, amb ell, les vacances. Què vol dir això?! Doncs vol dir moltes coses:

Vacances vol dir fer el que VOLS fer, i no el que HAS de fer, per uns dies. Vacances significa descansar i desconectar de la rutina diària. Vacances pot voler dir no fer res, o fer molt. Vacances, poden ser experiències noves. Vacances és sinònim de viatges, platges (o muntanyes, que hi ha gustos i gustos!), festes, gelats, hamaques, lectures, cinema, música,...
Vacances és una paraula plena de significat; també molt subjectiva (per a cada persona la paraula "vacances" pot comportar coses ben diferents!).

En definitiva, vacances és tenir temps per un mateix. Gaudir dels "petits plaers" que, un darrere l'altre, et fan ser feliç. No saps mai ben bé perquè, però aquests "petits plaers" de la vida, t'omplen (de vegades la cosa més senzilla i simple del món et fa sentir tant bé...).

Jo ara per exemple sóc aquí, davant de l'ordinador portàtil, un divendres a les 23:52h (queden minuts comptats per passar a ser dissabte però, de fet, tant me fa... Estic de vacances i no importa el dia que sigui, dissabte o dilluns, que sempre el tindré tot per endavant...!!!), sense fer gran cosa, però gaudint del moment. Tots els llums estan apagats i només la pantalla del pc portàtil il·lumina la meva cara i algun racó més de l'habitació lleugerament. Es pot sentir un silenci absolut que s'estén per tota la casa. Està tot quiet, tot tranquil. Sense que passi res de res, en aquests moments, puc dir que sóc feliç.

Moments així, de semblants i de totalment diferents a aquest, se'n viuen durant tot el dia. Com que no tenim res per fer, i no estem pendents del temps, de mirar el rellotge, aprenem a gaudir del que ens envolta. Posem atenció a aquells "petits plaers" de què parlava abans i ens els fem nostres com si durant la resta de l'any, quan treballem, no hi fossin i no ens haguéssim adonat de la seva existència. Ens captiven detalls (insignificants?) que estàn plens de vida i quedem atrapats en la seva senzillesa.

Quan estem de vacances, descobrim el món... un món que tenim al nostre abast dia a dia, però en el que no ens fixem mai sigui pel que sigui (sovint aquest "sigui pel que sigui" sol ser qüestió de rellotge, de falta de temps... de l'anomenat, "estrés"). Convindria que ens ho féssim mirar i que, almenys una estona cada dia laborable, agaféssim aquest "temps per a nosaltres".

En fi... Us deixo gaudint (ESPERO...!!!) d'aquests "petits plaers".

Vídeo de la introducció de la sèrie de "Verano Azul", que no és de la meva quinta, però de tantes reposicions que se n'han fet, segur que tothom la coneix!

CREU EN ELS SOMNIS, I ES FARAN REALITAT...

Aquests dies que he estat anant a la UAB quan ja tothom havia acabat, m'he estat llegint "El món groc", de l'Albert Espinosa, entre trajecte i trajecte de tren i esperes (és molt ràpid de llegir i entra molt bé). És un llibre del qual remarcaria moltes coses. Sempre he sigut del tipus de persones que intenten ser alegres i positives, que intenten treure el millor de tot el que els envolta i passa al seu voltant. Però després de llegir aquest llibre, encara m'han vingut més ganes de "radicalitzar-me" en aquest sentit! M'agrada la manera que té aquest home de pensar, d'expressar i de dir el que sent, de transmetre aquestes ganes de viure i lluitar pel que vols. És, simplement, genial...

Us deixo amb un vídeo de Sopa de cabra que es diu "Els teus somnis". Espero que el disfruteu!!! Lluiteu pels vostres somnis! ;)