dissabte 19 de desembre de 2009

ON EM DUGUI EL VENT...

Com la boira, que desfà paisatges, el meu cap està borrós, confós, perdut en la blanca espessor de l'aire...

I si, per un joc de mans, hi hagués un gir del destí?
I si en despertar, tots els somnis s'haguessin fet realitat?
I si aquell horitzó que s'observa al fons del mar, ens portés cap a alguna banda?
Sempre és el mateix... Buscar preguntes i inventar respostes, sense que arribin mai a un consens.

Deixar-ho tot i anar cap a algun lloc, només coneixent el punt de partida... Sense cap direcció establerta, sense cap trajectòria concreta, guiant-te només pel Sol i les estrelles, deixant-te endur pel vent...
Sona difícil, però temptador i reconfortant a la vegada.

És per això que
aniré cap on el meu cor crida.
Aniré cap on el meus peus em portin.
Aniré allà on les muntanyes acaricien els núvols.
Aniré on la lluna i les estrelles es fonen amb l'aigua, i s'amaguen.

Aniré, on em dugui el vent...


SOTA UNA ESTRELLA - SOPA DE CABRA