SILENCIS...

Sempre he pensat que el silenci és una de les expressions més fascinants del llenguatge. Curiosament, els silencis parlen molt. Una contradicció intensament seductora... Tenen una força increiblement potent, una màgia especial que captiva el teu ser i et fa entrar com si res dins aquesta bombolla intangible...

Quantes vegades hem pensat que no calia dir res, perquè el silenci ho deia tot?
Quantes vegades hem ofegat la nostra veu per no espatllar un moment entendridor?
Quantes vegades hem donat el nostre suport a algú en un moment delicat, amb un silenci?
Quantes vegades hem encobert amb el silenci a algú que ho necessitava, innocentment?
Quantes vegades hem volgut fugir dels sorolls salvatges que ens envolten diàriament, en un brot de nostàlgia, ràbia o tristesa, per retrobar un amagatall que ens protegís d'aquell ambient molest?

Jo, tot plegat, ho he fet moltes vegades...
El silenci és el meu més fidel aliat...
Confesso que són incomptables les vegades que he buscat un espai en absolut silenci, per a poder capficar-me en un univers paral·lel (el meu univers...), completament diferent a la realitat (la meva realitat...).

És com si sentís dins meu l'empempta d'una necessitat vital enorme d'aïllar-me de tant en tant del que m'envolta, com si, d'alguna manera, el silenci em reclamés i es convertís en la millor arma per combatre aquesta societat sorollosa, boja, que intenta cridar l'atenció de tot i de tothom i de fer-se sentir a cada passa...

Ser al bell mig del desert, nedar sota l'aigua, contemplar l'horitzó llunyà des del cim d'una muntanya, passejar per un bosc que queda amagat entre mil arbres, mirar per la finestra d'un avió i observar els núvols diluint-se en l'aire, el primer petó nerviós, la reconciliació avergonyida d'una discussió superficial, tornar a casa de matinada tot travessant els carrers buits...
Totes elles, imatges perfectes de silenci...

Anhels de llibertat i reflexió de cors solitaris, que certes persones busquem contínuament i pel que, de vegades, ens fan entomar algunes crítiques...

I és que, malgrat la magnitud de la seva bellesa, el silenci contempla també una paradoxa... (m'agrada observar les infinites llistes de contradiccions que desprèn la vida... les trobo fascinants. Però d'axiò potser ja en parlaré en una altra entrada). Un llenguatge clarament universal i extensible com el silenci pot convertir-se, estranyament, en un llenguatge que no tothom sap desxifrar...

Incomprensiblement per alguns, algunes persones busquem silencis. Silencis que, sovint, la societat no comprèn en el seu tarannà, però que ens fan retrobar-nos a nosaltres mateixos, i ens recomforten sovint...

Aquesta entrada és un homenatge a aquests "buscadors de silencis", que caminen sols davant un món recelós que no sap buscar-se a si mateix en el silenci...

El silenci del cim d'una muntanya...