CRUÏLLES...

Torna a ser juny. Com cada any per aquests volts, el curs universitari s'acaba, i la frenètica agenda de responsabilitats va donant pas, per fi, a aquella pausa tan anhelada per tots els mortals; les vacances d'estiu...

Representa que tinc tot el temps del món per fer el que vulgui en cada moment. Escoltar la música que més m'agrada, recuperar i tocar els meus apreciats instruments (injustament oblidats en un racó de casa), llegir els milers de llibres que tinc pendents a la meva llarga llista, escriure immersa en un absolut silenci o amb l'agradable rerefons d'una inspiradora melodia, navegar per internet cercant nous mons i oportunitats úniques, passejar i perdre'm per algun indret desconegut, anar en bicicleta, trobar-me per fer un cafè amb algú i conversar llargues hores sense estar pendent del rellotge,... Sóc, el que en dirien alguns, una persona "lliure". I, malgrat tot, aquesta llibertat sense límits em descol·loca i em descentra, fa créixer en mi la sensació d'un empresonament perpetu, la sensació d'una buidor en l'ànima d'una immensitat semblant a la del desconegut i infinit univers. Tant de temps, tantes coses que m'agradaria fer cada dia comprimides dins el meu cap, per no acabar mai fent res.

Massa temps buit. Massa temps per pensar...

Massa temps per pensar en mi, en els altres, en la meva vida, en tot el que m'envolta...

Diuen els vells savis d'aquest planeta, que la mort d'una persona a qui has estimat amb tota la intensitat amb la qual un és capaç d'estimar, et fa recordar de cop tots els moments compartits i viscuts amb ella i que, de retruc, aquests pensaments també n'originen d'altres sobre la pròpia existència, i la filosofia en què la teva pròpia persona la mira. Lliçons de vida, després de la mort. Doncs bé, és veritat... aquests vells savis, tenen raó.

Em sento com aquell viatger que s'enfronta, en solitud, a la immensitat d'un paisatge verge, del qual no pot arribar a apreciar el final de l'horitzó i que, per tant, obliga a l'intrèpid a posar en alerta tots els seus sentits per mirar d'orientar-se i escollir el camí correcte, aquell camí que el porti cap a algun refugi segur. Conscient que només pot traçar una sola direcció, perquè tan sols té dues cames que l'ajudin a fer la travessia i, aquestes, formen part d'una mateixa estructura, fidels i inseparables amigues que han de prendre el mateix rumb. L'elecció d'una ruta, en descarta d'altres, inevitablement. Però, davant de les infinites possibilitats que li brinda aquest paisatge, davant tot aquest mar de dubtes, quin camí escollir? Quina ruta emprendre? Cap a quina direcció encaminar-se?

Cada dia és més la sensació que tinc de no adaptar-me a la rutina de la vida que porto en aquests moments, plena de desmotivacions, i el no voler resignar-me al que m'ha estat designat com a "el camí correcte que he de fer".

Aquests dies he estat molt capficada en mi mateixa, reflexionant sobre el si de la vida i la filosofia amb què m'agradaria viure-la, sobre la felicitat que tot ésser humà voldria posseir, de tot allò que un vol arribar a fer i a ser, de les aspiracions personals pròpies de cadascú. Doni les voltes que doni, sempre arribo al mateix punt, a una sola conclusió: De vida, només en tenim una. I és nostra...

Sempre m'he envoltat de persones extraordinàries. Persones que despertaven en mi una curiositat innata per tot allò que succeïa al meu voltant i que, quan jo encara no aixecava un pam de terra, m'animaven a creure, a ser feliç, a somiar... feien augmentar en mi el desig d'extreure d'ells tot el que el meu subconscient considerava oportú per a l'aprenentatge de la vida. Però a mesura que el pas del temps s'evidenciava davant meu, que tot creixia i evolucionava (jo també), el món s'anava fent més ingrat, menys creïble, i tot plegat canviava de sobte... Tot s'estanca dins d'unes regles de joc, dins d'un motlle establert per la societat i del qual n'és difícil sortir, sense ser mal vist o ser apartat... Tots aquells que de petita em feien veure el món com a aquell lloc on tot és possible, ara me'l fan veure com a aquell lloc on, o t'acobles dins d'aquest marge de realitat, o la teva vida es converteix automàticament en un fracàs.

En plena maduresa, sento que quan les persones parlem del nostre futur, només (o pràcticament només) hi té cabuda l'àmbit professional. La feina, s'ha convertit en la base d'una vida "plena d'èxits". Per això, és important saber triar, prendre decisions, valorar... Però no sempre és fàcil.

Tothom que conec ha aconseguit endinsar-se amb "èxit" (aquesta paraula que la societat tant idolatra) en aquesta fita. Perquè ho havia decidit així, o perquè s'hi ha trobat per sorpresa, tothom al meu voltant ha aconseguit aferrar-se a alguna professió que fos el que desitjava des d'un principi o, si més no, que s'hi acostés. Quan converso amb les meves amistats més properes i parlem de futur, veig als seus ulls aquella brillantor que m'agradaria percebre en mi mateixa quan em miro al mirall. Totes elles tenen aspiracions laborals palpables. Jo no tinc res. Un buit...

En acabar batxillerat, sabia que no podria fer el que volia. No tenia suficient capital per a poder afrontar els costos d'allò que més em feia el pes, ni tampoc suficient nota per a poder fer alguna cosa que s'hi assemblés. Confosa per la situació, no vaig saber fer res més que conformar-me amb el que tenia, sense lluitar i intentar per totes bandes arribar a allà on volia. Així que vaig encaminar-me cap a una altra direcció. Una direcció que tampoc em desagradava d'altra banda, tot sigui dit, però que no era el que en el fons de la meva ànima volia fer amb la meva vida. Vaig començar a estudiar educació. Què se suposava que havia de fer amb això? Al principi, vaig intentar encarar el meu futur sota la mateixa percepció d'èxit que la gran majoria de les meves amistats i la societat en general tenia, arribar a assolir una posició laboral respectada, una feina fixa, de per vida, i que, a més a més, comportava uns ingressos estables cada mes.

Però aquesta opció, tot i ser la més respectada al meu voltant, no em respectava a mi mateixa, ni a la meva pròpia felicitat. Qui em preocupava no era jo, sinó el que els altres havien de dir sobre mi: no era el meu somriure pur, sinó l'aprovació i l'acceptació de la meva realitat per part dels meus. Jo, no vull ser mestra. Ara me n'adono que no puc aconseguir ser bona en tot, perquè sóc persona i aquesta, precisament, és condició indispensable d’imperfecció. M'he de concentrar en una sola cosa si vull abraçar l'èxit. Però no la percepció d'èxit que s'espera de mi, sinó la meva pròpia. No vull aconseguir l'èxit dels altres, ni guiar-me per la seva aprovació, vull assolir el meu propi èxit, triat a consciència a partir de les meves pròpies decisions, encara que sigui conscient que aquestes, de vegades, em poden portar a l'error. Però és necessari estimbar-se per a poder aprendre, i per a poder rectificar.

Ho he pensat milers i milers de cops cada dia des de fa un temps: Què és allò que em fa realment feliç, a mi? Per aquesta raó, suposo, al llarg d'aquests últims mesos, he anat recuperant de la meva paperera personal tots aquells desitjos, tots aquells somnis i il·lusions que, fa anys, eren la meva brúixola en aquell paisatge ple de cruïlles, i guiaven el meu camí. Somnis que vaig enterrar i vaig deixar perdre, per acomodar-me a la rutina que la societat m'exigia o, potser, somnis que vaig abandonar amb covardia per la incertesa que em produïen... Aquest anhel de no perdre'm en aquest paisatge verge i silenciós, de recuperar aquesta brúixola perduda al fons de la motxilla, m'han forçat a retrobar-me a mi mateixa, per fi.

Per això, paral·lelament al que la societat havia planejat per mi, a aquesta rutina que semblava que el destí m'havia brindat, he cregut en mi. He pres decisions que m'han portat fins a fites i destins inimaginables d'assolir fa un temps. He convertit el que creia impossible, en possible. He abraçat el cim de la muntanya amb les meves pròpies mans. M'he fet escoltar en un món absolutament competitiu i restringit, en el qual només uns quants afortunats poden accedir, i ho he fet en temps de crisis (encara que tot plegat comporti una llarga espera, per a poder veure'n el resultat final...).

Però, com he dit abans, un no pot ser bo en tot, si s'és una persona honesta i no es juga brut. Per aconseguir l'èxit, el propi èxit, un s'ha de centrar en un sol centre de gravetat i llavors, paral·lelament, pot decidir dedicar el seu temps a altres activitats complementàries.

El meu gran error, ha estat el d'haver col·locat el centre de gravetat al lloc equivocat, a la universitat, i recolzar-me en els meus projectes personals paral·lelament. Perquè són aquests últims els que realment m'empenyien a treballar durament cada dia i a dedicar les hores que fes falta per trobar l'astúcia necessària per tal d'esquivar tots els obstacles, i poder així seguir endavant amb els reptes proposats. Eren els meus projectes personals els que em retornaven de veritat la il·lusió i la motivació necessàries per ser feliç. Era el bullici constant d'idees que rondaven pel meu cap, creant infinites possibilitats d'èxit (alguna d'elles hauria de sortir bé... de fet, les dues que vaig engegar amb més força, han respòs positivament la meva crida).

Sense creació, no hi ha originalitat. Sense originalitat, hi ha monotonia. La monotonia, porta a l'avorriment. L'avorriment, fa desaparèixer la motivació. Sense motivació, la vida deixa de tenir sentit...

La creativitat, és el que encén la meva flama. L'art, la cultura. El cinema, la música, el teatre,... Això és el que realment em fa vibrar, i el que m'apassiona. Com també m'apassiona ajudar a tot aquell que ho necessita, el sentir-me útil.

Per això, ara, vull iniciar un altre repte. Un projecte que englobi aquestes dues passions meves. La vessant cultural, unida a la vessant social. Un projecte que comporta un cert risc d'entrada (com tot bon inici) però que, n'estic convençuda, sortirà bé, perquè no estic sola. Un projecte que fa molt i molt de temps que em ronda pel cap i que ara, més que mai, m'empeny a lluitar per fer-lo realitat. I, paral·lelament, llavors sí, seguir estudiant polítiques i nodrir-me de coneixement (més endavant, perquè no, també filosofia...).

Sí, necessito desviar el meu centre de gravetat. No cap al lloc que els altres pensen que és millor per mi (amb tota la bona fe del món, pensant en el meu bé, d’això n'estic segura), sinó cap al lloc on la meva intuïció i la meva passió em conviden a entrar. Necessito desviar el meu centre cap als meus projectes personals, convertint-los en la meva professió, en aquella famosa "base d'èxits" de la vida de la qual he parlat abans i tothom està pendent.

Perquè passa que a vegades no és necessari esperar un final, per tancar una etapa. Simplement, tan sols fa falta anhelar un principi...

SÁLVESE QUIEN PUEDA - VETUSTA MORLA