MIRADA JOVE

CRUÏLLES...

2011-06-26T21:12:00.001+02:00

Torna a ser juny. Com cada any per aquests volts, el curs universitari s'acaba, i la frenètica agenda de responsabilitats va donant pas, per fi, a aquella pausa tan anhelada per tots els mortals; les vacances d'estiu...

Representa que tinc tot el temps del món per fer el que vulgui en cada moment. Escoltar la música que més m'agrada, recuperar i tocar els meus apreciats instruments (injustament oblidats en un racó de casa), llegir els milers de llibres que tinc pendents a la meva llarga llista, escriure immersa en un absolut silenci o amb l'agradable rerefons d'una inspiradora melodia, navegar per internet cercant nous mons i oportunitats úniques, passejar i perdre'm per algun indret desconegut, anar en bicicleta, trobar-me per fer un cafè amb algú i conversar llargues hores sense estar pendent del rellotge,... Sóc, el que en dirien alguns, una persona "lliure". I, malgrat tot, aquesta llibertat sense límits em descol·loca i em descentra, fa créixer en mi la sensació d'un empresonament perpetu, la sensació d'una buidor en l'ànima d'una immensitat semblant a la del desconegut i infinit univers. Tant de temps, tantes coses que m'agradaria fer cada dia comprimides dins el meu cap, per no acabar mai fent res.

Massa temps buit. Massa temps per pensar...

Massa temps per pensar en mi, en els altres, en la meva vida, en tot el que m'envolta...

Diuen els vells savis d'aquest planeta, que la mort d'una persona a qui has estimat amb tota la intensitat amb la qual un és capaç d'estimar, et fa recordar de cop tots els moments compartits i viscuts amb ella i que, de retruc, aquests pensaments també n'originen d'altres sobre la pròpia existència, i la filosofia en què la teva pròpia persona la mira. Lliçons de vida, després de la mort. Doncs bé, és veritat... aquests vells savis, tenen raó.

Em sento com aquell viatger que s'enfronta, en solitud, a la immensitat d'un paisatge verge, del qual no pot arribar a apreciar el final de l'horitzó i que, per tant, obliga a l'intrèpid a posar en alerta tots els seus sentits per mirar d'orientar-se i escollir el camí correcte, aquell camí que el porti cap a algun refugi segur. Conscient que només pot traçar una sola direcció, perquè tan sols té dues cames que l'ajudin a fer la travessia i, aquestes, formen part d'una mateixa estructura, fidels i inseparables amigues que han de prendre el mateix rumb. L'elecció d'una ruta, en descarta d'altres, inevitablement. Però, davant de les infinites possibilitats que li brinda aquest paisatge, davant tot aquest mar de dubtes, quin camí escollir? Quina ruta emprendre? Cap a quina direcció encaminar-se?

Cada dia és més la sensació que tinc de no adaptar-me a la rutina de la vida que porto en aquests moments, plena de desmotivacions, i el no voler resignar-me al que m'ha estat designat com a "el camí correcte que he de fer".

Aquests dies he estat molt capficada en mi mateixa, reflexionant sobre el si de la vida i la filosofia amb què m'agradaria viure-la, sobre la felicitat que tot ésser humà voldria posseir, de tot allò que un vol arribar a fer i a ser, de les aspiracions personals pròpies de cadascú. Doni les voltes que doni, sempre arribo al mateix punt, a una sola conclusió: De vida, només en tenim una. I és nostra...

Sempre m'he envoltat de persones extraordinàries. Persones que despertaven en mi una curiositat innata per tot allò que succeïa al meu voltant i que, quan jo encara no aixecava un pam de terra, m'animaven a creure, a ser feliç, a somiar... feien augmentar en mi el desig d'extreure d'ells tot el que el meu subconscient considerava oportú per a l'aprenentatge de la vida. Però a mesura que el pas del temps s'evidenciava davant meu, que tot creixia i evolucionava (jo també), el món s'anava fent més ingrat, menys creïble, i tot plegat canviava de sobte... Tot s'estanca dins d'unes regles de joc, dins d'un motlle establert per la societat i del qual n'és difícil sortir, sense ser mal vist o ser apartat... Tots aquells que de petita em feien veure el món com a aquell lloc on tot és possible, ara me'l fan veure com a aquell lloc on, o t'acobles dins d'aquest marge de realitat, o la teva vida es converteix automàticament en un fracàs.

En plena maduresa, sento que quan les persones parlem del nostre futur, només (o pràcticament només) hi té cabuda l'àmbit professional. La feina, s'ha convertit en la base d'una vida "plena d'èxits". Per això, és important saber triar, prendre decisions, valorar... Però no sempre és fàcil.

Tothom que conec ha aconseguit endinsar-se amb "èxit" (aquesta paraula que la societat tant idolatra) en aquesta fita. Perquè ho havia decidit així, o perquè s'hi ha trobat per sorpresa, tothom al meu voltant ha aconseguit aferrar-se a alguna professió que fos el que desitjava des d'un principi o, si més no, que s'hi acostés. Quan converso amb les meves amistats més properes i parlem de futur, veig als seus ulls aquella brillantor que m'agradaria percebre en mi mateixa quan em miro al mirall. Totes elles tenen aspiracions laborals palpables. Jo no tinc res. Un buit...

En acabar batxillerat, sabia que no podria fer el que volia. No tenia suficient capital per a poder afrontar els costos d'allò que més em feia el pes, ni tampoc suficient nota per a poder fer alguna cosa que s'hi assemblés. Confosa per la situació, no vaig saber fer res més que conformar-me amb el que tenia, sense lluitar i intentar per totes bandes arribar a allà on volia. Així que vaig encaminar-me cap a una altra direcció. Una direcció que tampoc em desagradava d'altra banda, tot sigui dit, però que no era el que en el fons de la meva ànima volia fer amb la meva vida. Vaig començar a estudiar educació. Què se suposava que havia de fer amb això? Al principi, vaig intentar encarar el meu futur sota la mateixa percepció d'èxit que la gran majoria de les meves amistats i la societat en general tenia, arribar a assolir una posició laboral respectada, una feina fixa, de per vida, i que, a més a més, comportava uns ingressos estables cada mes.

Però aquesta opció, tot i ser la més respectada al meu voltant, no em respectava a mi mateixa, ni a la meva pròpia felicitat. Qui em preocupava no era jo, sinó el que els altres havien de dir sobre mi: no era el meu somriure pur, sinó l'aprovació i l'acceptació de la meva realitat per part dels meus. Jo, no vull ser mestra. Ara me n'adono que no puc aconseguir ser bona en tot, perquè sóc persona i aquesta, precisament, és condició indispensable d’imperfecció. M'he de concentrar en una sola cosa si vull abraçar l'èxit. Però no la percepció d'èxit que s'espera de mi, sinó la meva pròpia. No vull aconseguir l'èxit dels altres, ni guiar-me per la seva aprovació, vull assolir el meu propi èxit, triat a consciència a partir de les meves pròpies decisions, encara que sigui conscient que aquestes, de vegades, em poden portar a l'error. Però és necessari estimbar-se per a poder aprendre, i per a poder rectificar.

Ho he pensat milers i milers de cops cada dia des de fa un temps: Què és allò que em fa realment feliç, a mi? Per aquesta raó, suposo, al llarg d'aquests últims mesos, he anat recuperant de la meva paperera personal tots aquells desitjos, tots aquells somnis i il·lusions que, fa anys, eren la meva brúixola en aquell paisatge ple de cruïlles, i guiaven el meu camí. Somnis que vaig enterrar i vaig deixar perdre, per acomodar-me a la rutina que la societat m'exigia o, potser, somnis que vaig abandonar amb covardia per la incertesa que em produïen... Aquest anhel de no perdre'm en aquest paisatge verge i silenciós, de recuperar aquesta brúixola perduda al fons de la motxilla, m'han forçat a retrobar-me a mi mateixa, per fi.

Per això, paral·lelament al que la societat havia planejat per mi, a aquesta rutina que semblava que el destí m'havia brindat, he cregut en mi. He pres decisions que m'han portat fins a fites i destins inimaginables d'assolir fa un temps. He convertit el que creia impossible, en possible. He abraçat el cim de la muntanya amb les meves pròpies mans. M'he fet escoltar en un món absolutament competitiu i restringit, en el qual només uns quants afortunats poden accedir, i ho he fet en temps de crisis (encara que tot plegat comporti una llarga espera, per a poder veure'n el resultat final...).

Però, com he dit abans, un no pot ser bo en tot, si s'és una persona honesta i no es juga brut. Per aconseguir l'èxit, el propi èxit, un s'ha de centrar en un sol centre de gravetat i llavors, paral·lelament, pot decidir dedicar el seu temps a altres activitats complementàries.

El meu gran error, ha estat el d'haver col·locat el centre de gravetat al lloc equivocat, a la universitat, i recolzar-me en els meus projectes personals paral·lelament. Perquè són aquests últims els que realment m'empenyien a treballar durament cada dia i a dedicar les hores que fes falta per trobar l'astúcia necessària per tal d'esquivar tots els obstacles, i poder així seguir endavant amb els reptes proposats. Eren els meus projectes personals els que em retornaven de veritat la il·lusió i la motivació necessàries per ser feliç. Era el bullici constant d'idees que rondaven pel meu cap, creant infinites possibilitats d'èxit (alguna d'elles hauria de sortir bé... de fet, les dues que vaig engegar amb més força, han respòs positivament la meva crida).

Sense creació, no hi ha originalitat. Sense originalitat, hi ha monotonia. La monotonia, porta a l'avorriment. L'avorriment, fa desaparèixer la motivació. Sense motivació, la vida deixa de tenir sentit...

La creativitat, és el que encén la meva flama. L'art, la cultura. El cinema, la música, el teatre,... Això és el que realment em fa vibrar, i el que m'apassiona. Com també m'apassiona ajudar a tot aquell que ho necessita, el sentir-me útil.

Per això, ara, vull iniciar un altre repte. Un projecte que englobi aquestes dues passions meves. La vessant cultural, unida a la vessant social. Un projecte que comporta un cert risc d'entrada (com tot bon inici) però que, n'estic convençuda, sortirà bé, perquè no estic sola. Un projecte que fa molt i molt de temps que em ronda pel cap i que ara, més que mai, m'empeny a lluitar per fer-lo realitat. I, paral·lelament, llavors sí, seguir estudiant polítiques i nodrir-me de coneixement (més endavant, perquè no, també filosofia...).

Sí, necessito desviar el meu centre de gravetat. No cap al lloc que els altres pensen que és millor per mi (amb tota la bona fe del món, pensant en el meu bé, d’això n'estic segura), sinó cap al lloc on la meva intuïció i la meva passió em conviden a entrar. Necessito desviar el meu centre cap als meus projectes personals, convertint-los en la meva professió, en aquella famosa "base d'èxits" de la vida de la qual he parlat abans i tothom està pendent.

Perquè passa que a vegades no és necessari esperar un final, per tancar una etapa. Simplement, tan sols fa falta anhelar un principi...

SÁLVESE QUIEN PUEDA - VETUSTA MORLA

SILENCIS...

2011-02-12T17:01:00.009+01:00

Sempre he pensat que el silenci és una de les expressions més fascinants del llenguatge. Curiosament, els silencis parlen molt. Una contradicció intensament seductora... Tenen una força increiblement potent, una màgia especial que captiva el teu ser i et fa entrar com si res dins aquesta bombolla intangible...

Quantes vegades hem pensat que no calia dir res, perquè el silenci ho deia tot?
Quantes vegades hem ofegat la nostra veu per no espatllar un moment entendridor?
Quantes vegades hem donat el nostre suport a algú en un moment delicat, amb un silenci?
Quantes vegades hem encobert amb el silenci a algú que ho necessitava, innocentment?
Quantes vegades hem volgut fugir dels sorolls salvatges que ens envolten diàriament, en un brot de nostàlgia, ràbia o tristesa, per retrobar un amagatall que ens protegís d'aquell ambient molest?

Jo, tot plegat, ho he fet moltes vegades...
El silenci és el meu més fidel aliat...
Confesso que són incomptables les vegades que he buscat un espai en absolut silenci, per a poder capficar-me en un univers paral·lel (el meu univers...), completament diferent a la realitat (la meva realitat...).

És com si sentís dins meu l'empempta d'una necessitat vital enorme d'aïllar-me de tant en tant del que m'envolta, com si, d'alguna manera, el silenci em reclamés i es convertís en la millor arma per combatre aquesta societat sorollosa, boja, que intenta cridar l'atenció de tot i de tothom i de fer-se sentir a cada passa...

Ser al bell mig del desert, nedar sota l'aigua, contemplar l'horitzó llunyà des del cim d'una muntanya, passejar per un bosc que queda amagat entre mil arbres, mirar per la finestra d'un avió i observar els núvols diluint-se en l'aire, el primer petó nerviós, la reconciliació avergonyida d'una discussió superficial, tornar a casa de matinada tot travessant els carrers buits...
Totes elles, imatges perfectes de silenci...

Anhels de llibertat i reflexió de cors solitaris, que certes persones busquem contínuament i pel que, de vegades, ens fan entomar algunes crítiques...

I és que, malgrat la magnitud de la seva bellesa, el silenci contempla també una paradoxa... (m'agrada observar les infinites llistes de contradiccions que desprèn la vida... les trobo fascinants. Però d'axiò potser ja en parlaré en una altra entrada). Un llenguatge clarament universal i extensible com el silenci pot convertir-se, estranyament, en un llenguatge que no tothom sap desxifrar...

Incomprensiblement per alguns, algunes persones busquem silencis. Silencis que, sovint, la societat no comprèn en el seu tarannà, però que ens fan retrobar-nos a nosaltres mateixos, i ens recomforten sovint...

Aquesta entrada és un homenatge a aquests "buscadors de silencis", que caminen sols davant un món recelós que no sap buscar-se a si mateix en el silenci...

El silenci del cim d'una muntanya...

PORS...

2010-10-31T22:18:00.006+01:00

El món està ple de pors. Qui digui que no té por de res, menteix. La por forma part de la vida, i no ens en podem desdir. I, tot i així, encara que fos possible, no sé si seria bo desfer-nos-en... jo, almenys, no me'n voldria desprendre.

És veritat; la por ens bloqueja de tal manera que el cos se'ns paralitza. El cos, i també la ment... de sobte, se'ns fa difícil prendre decisions, actuar d'una manera o una altra. Travessar un camp ple de verdisses sense saber què hi trobarem darrere és dur quan aquesta sensació s'apodera de nosaltres...

Però la por també pot jugar a favor nostre en algunes ocasions. Ens pot fer ser prudents davant d'alguna situació o, simplement, fer bategar el nostre cor amb força per recordar-nos que encara és allà, atent a qualsevol passa...

De vegades, caminar amb els ulls tancats, és una aventura que no ens podem deixar perdre...

No obstant, per bé o per malament, les persones tendim a rebutjar la por, aquest sentiment incert, ple de dubte i desesperació, que engloba tants interrogants...

Por a fer-se gran,
i no servir per res; de tenir aquella sensació de ser més una molèstia que no pas una ajuda o un recolzament pels altres...

Por d'aturar-se i mirar,
d'observar coses que no ens agraden i que voldríem passar per alt, fer-les fonedisses...

Por de tocar,
de prémer el botó que no toca i espatllar la màquina...

Por d'equivocar-se,
a l'error i a la incomprensió d'aquest per part del nostre entorn...

Por de sentir,
de deixar sortir el dolor, la ràbia, l'eufòria,... d'expressar-nos...

Por de sentir-se buit,
de no trobar allò que t'omple i que saps del cert que et faria feliç...

Por de saltar,
de caure i de no poder-te aixecar, de no trobar cap mà...

Por a la solitud,
a convertir-se en un nàufrag en una illa deserta,
en un genet en ple desert...

Por a la rutina,
a repetir les mateixes accions una vegada i una altra, sense sortir-se de la ratlla i conformant-se amb l'establert, resignant-se a la previsió total del dia a dia...

Por a decidir,
un sempre vol tenir una altra opinió, veure si el que pensa és correcte, o com se'n surt altra gent en la seva situació per a poder triar...

Por a ser esclau del temps,
a deixar-se guanyar per les busques d'un rellotge,
a no tenir temps per a un mateix...

En definitiva, infinites pors que ens recorren la pell a cada instant, que ens fan insegurs del nostre curs...

Estrany i pur sentiment, la por...

POR- ELS PETS

HIPNOTISME NOCTURN...

2010-08-25T00:49:00.013+02:00

Una nit sense son. La calor no em deixa acluclar els ulls. 00:36h. Surto al balcó de casa. Travesso els espais en blanc amb la mirada, esperençada de trobar un refugi que m'aculli amb tendresa i faci boira el neguit de la calor.
I el trobo... El cel dibuixa un paisatge magnífic aquesta nit. Un espectacle nocturn, ple de vida...

La lluna tenyeix la ciutat amb el seu reflex i n'acarona el paisatge. La seva presència m'atrapa. M'hipnotitza. Fa que no pugui mirar en cap altre direcció... Durant uns instants, em fa seva. Presa de la seva essència, fidel subordinada...

Lluna de plata. Circumferència perfecte que de vegades, tímidament, s'amaga entre el vel fosc de la nit. Llanterna de la vida quan el Sol se'n va a dormir. Satèl·lit llunyà d'enormes dimensions, tan delicat i insignificant sota la nostra mirada...

En una nit sense son, la meva ànima s'aferra a un regal de la naturalesa...

Gràcies, lluna. Gràcies, nit.

MOONLIGHT SONATA (CLAR DE LA LLUNA) - BEETHOVEN

ESCLAUS DEL TEMPS...

2010-07-09T20:53:00.005+02:00

Actualment, al món en el qual vivim, les persones tendim a no deixar-nos temps per parar-nos i mirar al nostre voltant. Un temps que hauria de ser tant preuat o més que la més gran de les fortunes i riqueses de la terra, i que es corromp malauradament per un ritme frenètic que, acostumats a viure, no sabem (o no ens atrevim) a frenar... I és que, el temps, és un factor molt potent, i moltes vegades no el sabem valorar com cal...

Mirar el cel, passejar sota la pluja, recollir pedres, fulles i flors, acariciar i observar mil formes de vida i tota la seva varietat, amagades darrere de cada cantonada. Mirades de tendresa que es fonen entre paisatges que generen il·lusió per conèixer. Saber posar en marxa tots els sentits per gaudir plenament de les sensacions que es poden arribar a captar si ens deixem temps...

Aprendre a mirar, a tocar, a olorar, a descobrir, a crear, a sentir... En definitiva, a prende a desprendre'ns d'aquest ritme frenètic d'una societat que no para de mirar al rellotge. Aprendre, a alliberar-nos del temps...

Tempus fugit...

ON EM DUGUI EL VENT...

2009-12-19T23:57:00.011+01:00

Com la boira, que desfà paisatges, el meu cap està borrós, confós, perdut en la blanca espessor de l'aire...

I si, per un joc de mans, hi hagués un gir del destí?
I si en despertar, tots els somnis s'haguessin fet realitat?
I si aquell horitzó que s'observa al fons del mar, ens portés cap a alguna banda?
Sempre és el mateix... Buscar preguntes i inventar respostes, sense que arribin mai a un consens.

Deixar-ho tot i anar cap a algun lloc, només coneixent el punt de partida... Sense cap direcció establerta, sense cap trajectòria concreta, guiant-te només pel Sol i les estrelles, deixant-te endur pel vent...
Sona difícil, però temptador i reconfortant a la vegada.

És per això que aniré cap on el meu cor crida.
Aniré cap on el meus peus em portin.
Aniré allà on les muntanyes acaricien els núvols.
Aniré on la lluna i les estrelles es fonen amb l'aigua, i s'amaguen.

Aniré, on em dugui el vent...

SOTA UNA ESTRELLA - SOPA DE CABRA

SOMNIS D'UNA NIT D'ESTIU...

2009-09-07T22:09:00.004+02:00

És de nit. La casa respira un silenci trencador, dolorós... I jo em poso a pensar, a escriure. Somio... somio i encara ho faig desperta.

Com Sheakspeare va reflectir en el títol d'una de les seves obres, l'estiu és temps de somnis. També d'ilusions, d'impossibles que es fan realitat en un món paral·lel en el que vivim, irreal. I la nit? La nit és temps de reflexió, de por, de dubte,...

Aquesta és una d'elles. Una nit d'estiu que vol allargar les hores i donar 1000 voltes a tot. Una nit que desitja parar el temps. Una nit, que és l'elixir perfecte per retrobar-se...

Durant aquests llargs dies, he estat somiant...

Cada dia em desperto pensant si els milers de projectes que tinc en ment aconseguiran dur-se a terme. Cada dia em pregunto si, en un futur, podré arribar allà on sempre he estat desitjant. Cada dia, quan sona el despertador, me n'adono de la realitat...

Però somio... segueixo somiant per no trencar la ilusió i l'esperança d'una vida que m'ompli, que m'enriqueixi i que em faci feliç. Què seria de la vida sense somnis? Què faríem si ningú somiés?

No deixem de somiar. Encara no. Encara no és l'hora de despertar-se...

"que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son"
(Calderón de la Barca)

EL BUSCADOR

2009-05-22T00:32:00.006+02:00

Una reflexió interessant a través d'un conte magnífic que tots, alguna vegada, hauríem de llegir.

"Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador. Un buscador es alguien que busca. No necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco es alguien que sabe lo que está buscando. Es simplemente para quien su vida es una búsqueda.

Un día un buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Él había aprendido a hacer caso riguroso a esas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió.
Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó Kammir, a lo lejos. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadoras. La rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada… Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar. De pronto sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.

Dejó que sus ojos, que eran los de un buscador, mirasen a su alrededor. Quizá por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción … "Abedul Tare, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días". Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra. Era una lápida. Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar…
Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado, también tenía una inscripción, se acercó a leerla decía "Llamar Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas". El buscador se sintió terrible ente conmocionado. Este hermoso lugar, era un cementerio y, cada piedra, una lápida. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto. Pero lo que lo contactó con el espanto, fue comprobar que, el que más tiempo había vivido, apenas sobrepasaba 11 años.

Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar. El cuidador del cementerio pasaba por ahí y se acercó. Lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar. -No ningún familiar - dijo el buscador - ¿Qué pasa con este pueblo?, ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo ha obligado a construir un cementerio de chicos?.
El anciano sonrió y dijo: -Puede usted serenarse, no hay tal maldición, lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré: cuando un joven cumple 15 años, sus padres le regalan una libreta, como esta que tengo aquí, colgando del cuello, y es tradición entre nosotros que, a partir de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella: a la izquierda que fu lo disfrutado…, a la derecha, cuanto tiempo duró ese gozo. ¿ Conoció a su novia y se enamoró de ella? ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?…¿Una semana?, dos?, ¿tres semanas y media?… Y después… la emoción del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿El minuto y medio del beso?, ¿Dos días?, ¿Una semana? … ¿y el embarazo o el nacimiento del primer hijo? …, ¿y el casamiento de los amigos…?, ¿y el viaje más deseado…?, ¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano…?¿Cuánto duró el disfrutar de estas situaciones?… ¿horas?, ¿días?… Así vamos anotando en la libreta cada momento, cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba. Porque ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido".

El Buscador, de Jorge Bucay

LA VIDA ÉS...

2009-04-02T22:03:00.003+02:00

La vida és una malaltia mortal de transmissió sexual. Hi ha moltes malalties, però sense aquesta, no en pots tenir cap més.

La vida són petits grans moments. Fragments de felicitat que construeixen un camí. Un camí en el qual podem trobar, des de les flors més belles, fins als rocs més rugosos i punxeguts.

La vida és una cursa d'obstacles que cal superar per poder creuar la meta i poder sentir que has aconseguit el que t'havies proposat.

La vida és despertar-me cada dia, anar a treballar, estudiar, trobar-me amb algú i xerrar una estona, estar amb la gent que m'envolta, estar amb mi,... És trobar en cada dia els petits detalls que el fan diferent de la resta.

La vida és un grapat de sentiments, un munt de relacions, vivències, acció. És plorar, riure, sorprende's, emocionar-se, decepcionar-se,...

La via és com un rellotge que no s'atura. El temps passa i la vida avança. De vegades volem aturar-la per un moment, però no podem. Si es para, ho fa per sempre... I a la vida no li podem posar piles noves. S'acaba i prou.

La vida és un regal que no hem escollit nosaltres, que ens pot agradar més o menys i, per tant, podem fer-ne l'ús que creguem més convenient. Cadascú percep el regal d'una manera diferent. Podem pensar que no serveix per res, ja que fem el que fem, ja sabem com acabarà; però també podem pensar en aprofitar al màxim l'oportunitat que ens han regalat, sense la incertesa de no saber el final.

La vida és un procés. Un procés que, per conèixer-lo, l'has de viure. És tot el que ens succeeix a cadascun de nosaltres.

La vida és un llarg somni del qual mai vols despertar. Un somni que, de vegades, es transforma en malson. Però tot i així, normalment acaba sent un somni de final feliç, com en les pel·lícules...

La vida és com un pastís. Cal saber posar els ingredients en la seva mida, per obtenir un resultat dolç... si t'equivoques en les mesures o et deixes algun element, l'invent pot sortir-te un pèl amarg! Però, a base de repetir la recepta, en vas aprenent a fer...

La vida és el pas que hem de fer, abans de morir.

SENSE PARAULES...

2009-03-08T19:45:00.024+01:00

Un dia: diumenge.
Una ciutat: Ripollet.
Uns infants: Els del Martinet.
Un munt de sensacions. Totes, positives.

Jocs per tot arreu, laberints amb tresors ocults, ràdio en directe al carrer, platges paradisíaques enmig del ciment, caixes plenes de màgia i de vida, un vent vestit de colors, ...
I tot, creat per ells/es.

I és que és ben bé que, quan deixem que els nanos facin les coses amb absoluta llibertat, la imaginació i la creativitat que poseeixen aconsegueixen transformar tot un món...

6 FRAGMENTS DE FELICITAT I EMOCIÓ...

2009-02-05T11:23:00.005+01:00

De vegades, és imprescindible apartar els llibres per ensenyar altres coses que són tant, o més importants que aprendre's de memòria les taules de multiplicar. Cal ensenyar a ser feliç, a aprofitar la vida i gaudir d'ella en tot moment. Cal ensenyar a compartir amb els altres i intercanviar sentiments i emocions. Penjo aquest documental del canal 33 que justament tracta d'això: una escola japonesa on el professor ensenya als seus alumnes de primària a ser feliç i tenir empatia pels altres.

A continuació, 6 fragments de felicitat i emoció...

"PENSANT EN ELS ALTRES"

AMB UNA MIRADA...

2009-01-15T16:03:00.007+01:00

Tinc 20 anys. Pocs anys de vida encara comparant amb tots els que encara em queden per gaudir... Tot i així, he tingut temps i oportunitats de sobres per observar i veure milers de mirades. Cada una d'elles ha estat molt diferent de les altres. Cadascuna especial. I és que una mirada diu moltes coses sense necessitat d'utilitzar les paraules.

Hi ha mirades d'amor, mirades d'odi (d'aquelles que maten...), mirades de preocupació, mirades de sorpresa, mirades de por, mirades innocents, mirades d'il·lusió, mirades... no acabaríem mai de nombrar-les!

Els nostres ulls reflexen la nostra manera de veure les coses, de pensar, els nostres sentiments. Amb una sola mirada, encara que vagi acompanyada d'un silenci, es poden dir infinites coses. Només cal saber interpretar-les. Això és el que li falta a molta gent, saber interpretar, observar. Extraure d'aquella expressió de la cara tota la informació que ens aporta la mirada... Fixem-nos-hi més, parem atenció i siguem capaços de "deixifrar" el que diuen els nostres ulls, aquesta porta cap al nostre cervell. És fàcil, només cal observar...!!!

Us deixo amb una mirada que va donar la volta al món fa uns quants anys, segur que la recordareu!

"Qui no comprén una mirada,

tampoc serà capaç de comprendre una llarga explicació"
(proverbi àrab)

L'EFECTE PAPALLONA

2008-12-20T17:01:00.005+01:00

"Diuen que el simple moviment de les ales d'una papallona

pot provocar un huracà a l'altre punta del món"

Tota acció en aquest món deixa la seva marca. Cada paraula, cada gest, cada mirada,... Encara que no ens n'adonem, cada acció que hem fet ens afecta d'alguna manera (a nosaltres mateixos o a la resta de gent que ens envolta). Qualsevol cosa. Fins al mínim detall, la més petita tonteria. A l'instant o en un futur (proper o llunyà). Però sempre i indiscutiblement, tota acció té les seves conseqüències...

JO VULL SER...

2008-11-07T18:35:00.004+01:00

Avui no faig més que pensar i recordar que somiava (i segueixo somiant) tants futurs per mi...!!!

Volia ser egiptòloga i durant un temps vaig buscar i rebuscar tota mena d'informació sobre aquesta civilització. Fins i tot vaig intentar aprendre a llegir els jeroglífics (coses bàsiques vaig aprendre, sí... tot i que no me'n recordo gaire!).

Volia ser metge i per això em mirava totes aquelles sèries de televisió i pel·lícules d'hospitals, imaginant-me allà dins, diagnosticant i operant, salvant vides.

Volia treballar per una ONG i estar a l'Àfrica, movent fitxa i ajudant en un camp de refugiats, fent escoles i construint un futur per a molts, oferint-los una 2a oportunitat.

Volia ser periodista i vaig escriure sense parar tota mena de coses per la revista de l'institut (sobretot en clau d'humor, però també alguna cosa més seria...). Fins i tot vaig fer un blog per recomanació d'un treballador de TV3 i hi vaig penjar tot el que anava escrivint (fa uns anys...ara ja no hi és aquest blog).

Volia dedicar-me a la política i canviar el món. No caure en l'engany d'aconseguir la cadira i quedar-me a la poltrona corrompuda pel poder i els diners.

Volia ser guionista i vaig aconseguir que es representés un dels meus monòlegs al teatre "La Sala" de Rubí en uns tallers d'extraescolars juvenils (teatre als instituts).

Volia ser cineasta, dirigir les meves pròpies pel·lícules, transmetre la meva manera de veure el món, i vaig estar mirant moltíssimes escoles de cinema i fent càlculs per poder-me-les pagar.

Volia... volia fer tantes coses...

Alguns d'aquests futurs que he somiat al llarg de la meva vida encara estan presents a la seva manera. "Estan en coma", perquè al final s'ha destapat el meu camí, però encara no els he enterrat...

He triat educar (bé, he triat... diguem que "m'hi ha portat l'atzar", però ara sóc dins aquest immens i increible món), ensenyar tot el que sé a altres éssers humans. Éssers humans que potser no aixequen 5 pams de terra, però que tenen curiositat per tot allò que els envolta i volen saber-ho tot. D'alguna manera, les seves inquietuds són les meves inquietuds, i viceversa... Per això, quan es facin grans i triïn el seu camí com ho he hagut de fer jo, veuré en ells tot el que em vaig proposar un dia. Ells seran futurs egiptòlegs, metges, periodistes, polítics, guinistes, cineastes,... ells, seran el fruit del meu esforç i dedicació. I m'alegraré de tornar-los a veure algun dia a la tele o als diaris o al carrer o a on sigui, i poder dir/pensar tota feliç: Jo he contibuit a fer-te com ets. Tu ets una part de mi, i jo sóc una part de tu. Els dos hem après l'un de l'altre. I això és el més maco del món... Ensenyar a ser qualsevol cosa que es vulgui ser. Ensenyar a creure en un mateix. Ensenyar que tot és possible. Ensenyar, al cap i a la fi...

Ara veig els més petits somiant en diversos futurs cada segon que passa, com vaig fer jo, i encara em fa recordar més del que recordava. L'únic que puc fer és retornar-los un somriure i donar-los un cop d'esperança. Fer que aquests somnis es facin realitat per uns instants i fer-los entendre i creure que tot és possible i que arribaran allà on vulguin si treballen per aconseguir-ho.

Sento nostàlgia d'aquells anys, d'aquells somnis...

PENSAMENTS DE GOTES D'AIGUA

2008-10-11T22:41:00.010+02:00

M'agrada mirar per la finestra. Per qualsevol finestra. Miro per la finestra de l'habitació, per la finestra del tren, per la finestra de la classe,... M'agrada observar tot el que passa al meu voltant. Em fixo amb la gent i m'imagino com deu ser la seva vida. Em fixo en els paissatges i m'imagino com havia estat allò fa segles o com serà d'aquí molt anys. Miro i observo cada moviment i cada racó que està a l'abast de la meva vista. El meu cap no deixa d'imaginar, fent la seva millor feina, creant altres realitats lluny de la meva, entre els rajos de Sol que m'escalfen la pell a través del vidre, a mesura que van passant els minuts...

Però els dies de pluja són diferents. Tot està tranquil a l'exterior, i només les fulles es belluguen pel vent, que se les emporta... En els dies de pluja no és la imaginació la que t'acompanya en aquesta estona d'observació, sinó els teus pensaments. Les grans idees, les reflexions més inesperades, els records que feia temps que no sortien. Els dies de pluja, quan mires per la finestra, et veus a tu. I no només és el reflex físic de la teva persona al vidre, sinó que també és el teu reflex propi, el teu "jo" que ningú més veu. És en els dies de pluja que el teu cap aprofita per ordenar una mica els seus calaixos i posar cada cosa al seu lloc.

Plou, i el meu cap no para de donar 1.000 voltes a molts aspectes de la meva vida. A alguns els troba solucions. A altres, simplement els ajorna el seu torn. Tinc el cap que em pesa de tant que l'he fet servir aquests dies, però segueixo insistint, m'agrada mirar per la finestra, i encara més quan plou.

VÍDEO: SINGIN' IN THE RAIN

DIA MUNDIAL DE L'ALZHEIMER: HOMENATGE A LA SAVIESA!

2008-09-21T10:07:00.023+02:00

Suposo que avui publico aquesta entrada perquè el tema em toca d'aprop... Vull dedicar la meva actualització a tota la gent gran de Catalunya (i videntment, també a la de la resta del món) que pateix aquesta malaltia. A totes aquelles persones que les envolten i fan el possible per fer-la una mica més suportable durant la seva evolució i, també, a tots els metges i investigadors que treballen per combatre-la!

A ells, que m'han aportat saviesa i experiència. A ells, que m'han explicat part de la història de la meva família i del meu país. A ells, que m'han explicat els horrors que van patir i les alegries que tot i així van viure. A ells, que m'han mimat i estimat sempre. A ells, que ho han donat tot i més per mi, i per la resta de la família. A ells, que són molt més importants per mi del que ningú pot imaginar. A ells, als meus avis...

Acompanyo aquesta entrada amb una cançó que he trobat adequada per l'ocasió. Avui, dia mundial de l'alzheimer, un homenatge a la "Gent gran", aquells que ho han fet tot per nosaltres i que tantes coses ens han ensenyat, amb paciència i dedicació. Per vosaltres, aquest vídeo:

GENT GRAN - ELS PETS

Asseguda al costat d´un llit estrany
Ella es mira
D´una capsa cansada de guardar
Fotografies
Les mirades d´uns nens que riuen, ben aferrats
A una dona amb la fesomia que de seguir li és familiar.

Cap al tard quan baix van arribant
Les visites
Ella posa la ràdio forta i fa
Com qui té amigues.
El fill gran la trucaba, però ara ella no hi sent;
La petita amb tanta canalla no té temps.

Gent gran,
Procura no fer nosa,
Tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per nadal
Reuma i soledat
Com cada any.

Amoïnada perquè no troba enlloc
Les sabatilles
Pensa que necessita més petons
I menys pastilles.
En veu alta recorda coses i parla amb ell
Que l´escolta des de la vall del riu vermell.

Gent gran,
Procura no fer nosa,
Tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per nadal
Reuma i soledat
Com cada any

I per acabar, un power point que m'acaben d'enviar. Aquest cop, dirigit als fills d'aquestes maravelloses i esplèndides persones, la "Gent gran".

LA IMATGE DE LA SORT

2008-08-17T22:13:00.004+02:00

És una reflexió interessant de la vida, un punt de vista que comparteixo en gran part. Però deixant de banda això, crec que la imatge està molt ben trobada (genialment trobada). De fet, crec que és una de les millors escenes que he vist mai en una pel·lícula. Sempre m'ha captivat aquest moment, aquests pocs segons que expliquen que la vida és pura sort. Des que la pilota travessa per primer cop la pantalla fins que la imatge queda congelada i es fa el fos... a més a més, trobo que la música també contribueix a aquesta captivació. Durant mig minut la pantalla t' "abdueix" i fa que t'enganxis des d'un principi a una pel·lícula que, a opinió personal, és una obra mestra. Us la recomano!!! (Match Point, de Woody Allen)

ARRIBEN LES VACANCES

2008-07-12T23:57:00.013+02:00

Arriba l'estiu i, amb ell, les vacances. Què vol dir això?! Doncs vol dir moltes coses:

Vacances vol dir fer el que VOLS fer, i no el que HAS de fer, per uns dies. Vacances significa descansar i desconectar de la rutina diària. Vacances pot voler dir no fer res, o fer molt. Vacances, poden ser experiències noves. Vacances és sinònim de viatges, platges (o muntanyes, que hi ha gustos i gustos!), festes, gelats, hamaques, lectures, cinema, música,...
Vacances és una paraula plena de significat; també molt subjectiva (per a cada persona la paraula "vacances" pot comportar coses ben diferents!).

En definitiva, vacances és tenir temps per un mateix. Gaudir dels "petits plaers" que, un darrere l'altre, et fan ser feliç. No saps mai ben bé perquè, però aquests "petits plaers" de la vida, t'omplen (de vegades la cosa més senzilla i simple del món et fa sentir tant bé...).

Jo ara per exemple sóc aquí, davant de l'ordinador portàtil, un divendres a les 23:52h (queden minuts comptats per passar a ser dissabte però, de fet, tant me fa... Estic de vacances i no importa el dia que sigui, dissabte o dilluns, que sempre el tindré tot per endavant...!!!), sense fer gran cosa, però gaudint del moment. Tots els llums estan apagats i només la pantalla del pc portàtil il·lumina la meva cara i algun racó més de l'habitació lleugerament. Es pot sentir un silenci absolut que s'estén per tota la casa. Està tot quiet, tot tranquil. Sense que passi res de res, en aquests moments, puc dir que sóc feliç.

Moments així, de semblants i de totalment diferents a aquest, se'n viuen durant tot el dia. Com que no tenim res per fer, i no estem pendents del temps, de mirar el rellotge, aprenem a gaudir del que ens envolta. Posem atenció a aquells "petits plaers" de què parlava abans i ens els fem nostres com si durant la resta de l'any, quan treballem, no hi fossin i no ens haguéssim adonat de la seva existència. Ens captiven detalls (insignificants?) que estàn plens de vida i quedem atrapats en la seva senzillesa.

Quan estem de vacances, descobrim el món... un món que tenim al nostre abast dia a dia, però en el que no ens fixem mai sigui pel que sigui (sovint aquest "sigui pel que sigui" sol ser qüestió de rellotge, de falta de temps... de l'anomenat, "estrés"). Convindria que ens ho féssim mirar i que, almenys una estona cada dia laborable, agaféssim aquest "temps per a nosaltres".

En fi... Us deixo gaudint (ESPERO...!!!) d'aquests "petits plaers".

Vídeo de la introducció de la sèrie de "Verano Azul", que no és de la meva quinta, però de tantes reposicions que se n'han fet, segur que tothom la coneix!

CREU EN ELS SOMNIS, I ES FARAN REALITAT...

2008-07-06T22:26:00.012+02:00

Aquests dies que he estat anant a la UAB quan ja tothom havia acabat, m'he estat llegint "El món groc", de l'Albert Espinosa, entre trajecte i trajecte de tren i esperes (és molt ràpid de llegir i entra molt bé). És un llibre del qual remarcaria moltes coses. Sempre he sigut del tipus de persones que intenten ser alegres i positives, que intenten treure el millor de tot el que els envolta i passa al seu voltant. Però després de llegir aquest llibre, encara m'han vingut més ganes de "radicalitzar-me" en aquest sentit! M'agrada la manera que té aquest home de pensar, d'expressar i de dir el que sent, de transmetre aquestes ganes de viure i lluitar pel que vols. És, simplement, genial...

Us deixo amb un vídeo de Sopa de cabra que es diu "Els teus somnis". Espero que el disfruteu!!! Lluiteu pels vostres somnis! ;)